De petit, ell somiava amb el dia que seria gran. Quan es va fer gran, somiava amb poder tornar a la infantesa. Potser no va poder acceptar que la vida de gran no era allò que ell somiava de petit i desitjava tornar enrere en el temps per continuar somiant per sempre. I així ho va fer, va convertir la seva vida en el somni d'un nen, el nen que ell recordava haver estat anys abans. Tot era mentida, però ell es sentia feliç. No és millor sentir una falsa felicitat tot i ser infeliç que ser realment feliç i no sentir-se-hi?
Poques coses em mantenen lligat a aquest món real i, si un dia es trenquen aquests lligams, jo faré com ell.
De moment, tot i que no sé si ho sóc, m'hi sento... feliç. Per què? Perquè l'amor, tot i no ser condició suficient (en alguns moments he arribat a pensar que si), si que és condició necessària del sentiment de felicitat.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
2 comentarios:
No suficient, però sí necessari. Sip.
Sembla fàcil.
Tornar a ser petit seria mil de millons de XD's
Publicar un comentario