ÉS AVUI - NBA

Sembla que mil mesos después de ses esperades finals entre Celtics i Lakers torna lu que jo més he esperat. A continuació els meus pronòstics:
Espanyols:
-Pau all-star suplent. Lakers final oest.
-Calde all-star titular (suplent si n'Arenas torna a ser ell). Raptors segona ronda play-offs.
-Marc suplent partit de rookies. Grizzlies caqueta.
-Rudy titular partit de rookies (prop de rookie de s'any). Blazers primera ronda play-offs.
-Sergio es guanyarà més minuts a mesura que avanci sa temporada. Blazers primera ronda play-offs.
Premis:
-MVP temporada regular: Chris Paul
-MVP finals: Chris Paul
-Jugador defensiu: Dwight Howard
-Rookie de s'any: Greg Oden
-Jugador més millorat: Andrew Bynum
-Sisè home: Ginóbili
-Entrenador de s'any: Mike D'Antoni (Knicks a play-offs)

5 titular de sa lliga: Chris Paul, Kobe bryant, Lebron James, Dirk Nowitski i Dwight Howard.

Final est: Celtics-Magic
Final oest: Hornets-Lakers
Finals: Hornets-Magic
Anell: Hornets

Si me deix res o esteis en desacord en colque cosa mu deis i en xerram.


I per cert, com deien Guns'n Roses... "Yesterday's got nothin' for me". He guanyat.

FANTASMES

Transparents, inapreciables, indesitjables, morts se suposa...
I vénen de visita cada cert temps, mus diuen "ep! Jo som tal i si me podries fer un favor..." I noltrus que ham de fer, cony, te vé un tiu que saps que és mort i no fa gràcia.
Però no són aquests es més xungus, es xungus de de ve són aquells anomenats "los fantasmas del pasado", aquells amb els quals t'has enfrontar de tant en tant. I a vegades apareixen quan no t'ho esperes... Estàs allà tant tranquil dormint i de cop, no te'n dónes conta, i ja la dus. I t'aixeques diguent "òstia, i ara per què? Si quan me vaig dormir tot era ¡uoo! i de colors vius i me toques sa moral d'aquesta manera!"
I no és tant fàcil com vus pensau, amb es primers fantasmes basta amb tapar-se cap i tot i esperar que es cansin, en canvi, com ja he dit, amb aquests t'hi has de veure ses cares. Si intentes ignorar-los es fan més presents, si fuges te segueixen, si te tapes cap i tot, entren dins es llit amb tu i te mengen (metafòricament, no vus assusteu) es cap.
Quina és sa solució? Solucions n'hi ha diverses, per exemple sa cervesa, tot i que no és definitiva els assusta durant una estona. O sa música, fins que tornen en forma de lletra de cançó, es cabrons caben per tot! Sa solució definitiva... Potser escoltar-los, entendre lu que te diuen i demostrar-lis que no tenen raó, però a vegades açò no és possible, perquè si que en tenen de raó. Saben millor que tu com són ses coses, com vols que siguin i què te falta. Per aquest motiu no és aconsellable enfrontar-s'hi si no es tenen bons arguments. Tampoc pots viure amb ells per sempre, perquè cada dia es fan més grossos i els seus arguments més forts. Un atac ràpid i contundent, quan estan despistats, és sa tàctica ideal.
Jo no me sent amb forces per girar-me, mirar-los a sa cara i fer-los fora. De moment deix que m'acompanyin esperant dies millors, perquè ara mateix me guanyarien sense possibilitat de defensa...

Mentrestant... Burgen Pils!!!

OBRA D'ART POC APRECIADA

I és que per jo és sa millor cançó des vells aquests, llàstima que no la van fer as concert de Mô fa uns anys.


A un lado tu odio, al otro tu amor...

Pero dirán "tiene razón" cuando quizá sea tarde ya...

CP3

Si amics, si!!! Dues preguntes senzilles amb idèntica resposta... Qui és es millor base de s'NBA ara mateix? Qui m'ha firmat sa seva camiseta avui capvespre?
Si, ho hau endevinat (o no): Chris Paul!
I és que jo, quan ell encara era un rookie i just després de veure un partit seu per primera vegada, vaig decidir que aquest tiu seria molt bo. Per açò vaig demanar sa seva camiseta pel reis, sa groga. Camiseta que vaig deixar a Menorca... Però m'he comprat sa rèplica nova allà a sa botiga. I aquesta camiseta, amb sa firma seva, és sa que penjaré dins s'habitació:

Es dia que tengui molts anells, seré jo qui tindrà aquesta camiseta. I quan tothom el conegui com un mite des bàsquet, seré jo qui tindrà aquesta camiseta.
Estic convençut que aquest senyor passarà a sa història de s'esport.

SA BÍBLIA MODERNA: ES DARRER SOPAR

Jesús un dia va dir a nes seus deixebles:
- Avui sortim de festa que demà me crucifiquen.
- I què feim... Nam a dur 4 birres, pillam unes pizzes i llavor ja veim on acabam?
- Bonu, ja que és sa darrera mus podríem estirar un poc i comprar whisky...
- Si... I jo tenc un company que mus passarà bona herba a bon preu.
- Me sembla perfecte -va dir Crist-. I com quedam? A ca meva sobre les 9?
I així van quedar.
I ses hores se succeïren una darrera s'altra, com sempre, i les 9 van ser. Comença a arribar gent a ca Jesús...
- Uep Tomàs! Passa, passa...
- Judes bo i Judes dolent... D'on veniu juntets? Si munpare s'enterés!
- Pau, com dus sa budonya?
En ser tots arribats i asseguts, amb bona música de fons, Jesús va prendre sa paraula:
- Amics, avui no ha de ser un dia trist encara que a jo me matin demà, no vull "bajons" ni ploretes de borratxu, tots hau d'aguantar es tipu fins que jo me cansi. Ara vus mostraré un ritual que haureu de repetir cada vegada que vus reunigueu tots.
Jesús va agafar ses pizzes i, tot fent-les trossos amb es talllapizzes-des-xinus, va dir:
- Cada catxu de pizza és un catxu de jo, agafau-ne tots i que no en quedi res.
En acabar de menjar, va agafar 13 gots i els va omplir fins dalt de whiky baratu, tot dient:
- Sant Hilari, Sant Hilari, fideputa qui no s'ho acabi.
Quan tots havien apurat sa darrera gota, i per acabar, Jesús es va liar un porru i va anunciar:
- Ses drogues ja no me mataran, ho faran aquells demà.
I en mancu d'un minut se l'havia fus ell tot sol.

Més tard, quan ja no hi quedava casi res i esteien tots ben tocats, Jesús va tornar a obrir sa boca... Aquesta vegada per fer un pato. Com que ja no s'aguantava dret, van decidir que ell no podia sortir i entre en LLuc i en Joan el van posar as llit amb sa corresponent buola as costat. I els deixebles van partir cap as local que es seu mestre els hi havia recomanat: Es puticlub des cap de cantó.

Ensoldemà, sobre les 11, van tocar a sa porta de ca Jesús... Però açò ja és una altra història que tocarà un altre dia.

NO DORMIR TOT SOL

I és que, si fós possible, no tornaria a dormir tot sol mai més.

Avui m'hauré de conformar amb abraçar es coixí... però es coixí no m'abraça a jo...

TOMEU IDÒ

Ja el tenim aquí a nen Tomeu! Va arribar ahir migdia dins una capseta de cartró, li vam aclarir un poc sa casa i li vam posar. Qui és en Tomeu deis? Qui ha de ser? S'esquirol des pis, que vam comprar dissabte passat via internet, amb sa seva gàbia i es seu menjar corresponents. Ahir es va passar es dia amagat, però avui matí ja ha sortit de sa caseta i s'enfilava i, com no, li he fet colque foto. Una, per exemple:



Dos afegitons només:
1. Idò és es llinatge den Tomeu, per si no quedava clar.
2. Lu que es veu a sa part de baix a la dreta no és un tros de dit amb sang, és un cosa perquè en Tomeu mossegui si li vé de gust.

PETITA HISTÒRIA+PETITA REFLEXIÓ

De petit, ell somiava amb el dia que seria gran. Quan es va fer gran, somiava amb poder tornar a la infantesa. Potser no va poder acceptar que la vida de gran no era allò que ell somiava de petit i desitjava tornar enrere en el temps per continuar somiant per sempre. I així ho va fer, va convertir la seva vida en el somni d'un nen, el nen que ell recordava haver estat anys abans. Tot era mentida, però ell es sentia feliç. No és millor sentir una falsa felicitat tot i ser infeliç que ser realment feliç i no sentir-se-hi?
Poques coses em mantenen lligat a aquest món real i, si un dia es trenquen aquests lligams, jo faré com ell.
De moment, tot i que no sé si ho sóc, m'hi sento... feliç. Per què? Perquè l'amor, tot i no ser condició suficient (en alguns moments he arribat a pensar que si), si que és condició necessària del sentiment de felicitat.

AQUELLA BUIDOR QUE SENTIA (EN CATALÀ)

Si, des del dia que vaig arribar a Barcelona havia sentit com a dintre meu anava creixent un buit que lentament, dia a dia, aconseguia allunyar-me de la sensació de felicitat amb la qual havia partit de Menorca. Jo notava que em faltava alguna cosa, però no aconseguia endevinar què era... No era solitud, no era nostàlgia, no era por.
Tot això ha canviat fa uns moments. Després de tres setmanes he aconseguit fer anar l'emule aquesta tarda i ara, quan ho he mirat, he vist que ja s'havia davallat alguna cosa: Dark side of the moon i Animals, dos dels millors àlbums de Pink Floyd. Ho necessitava, necessitava poder-me asseure aquí i escoltar. Sóc addicte i el que em faltava era la meva droga.
En poc temps, la buidor s'omplirà de música i no em faltarà res.